Discurs d´Agusti Zacarés en l´acte d´entrega dels premis Palmes Dorades

Autoritats, membres del grup cultural ilicità Tonico Sansano, premiats, amics i coneguts. Volia començar felicitant a la resta de premiats pel seu guardó. Una resta de premiats entre els que, si em permeten, m’agradaria fer una menció especial a una persona en concret. Molts dels que ací esteu l´heu conegut, i sabeu que tota paraula queda pobre per a definir-lo. ¿Cóm cabria lo etern del seu somriure, la seua afabilitat, la seua personalitat dins d´una descripció? Valga només eixe sentiment d´orfandat de discussions, d´explicacions i debats que suponc que tots compartim. Pero hi ha que tindre clar que tot lo convixcut ab ell, tot lo que hem deprés junt ad ell són coses que ni la mort pot furtar-nos. També voldria donar les gràcies a Sílvia i a Sara per haver-nos deixat fruir de Manolo. Gràcies.

Pel que fa al meu guardó, encara que duga el meu nom, no puc acceptar-lo si no és com a reconeiximent d´un treball colectiu. Yo no soc sino una peça més de l´engranage de les associacions en les que estic, i especialment de Valencia Universitaria, on tantes coses hem conseguit est any i sense la que hui no estaría ací parlant-vos. Aixina puix este premi és tant meu com d´Ampar, Amparo, Clara, Debo, Jorge, Jordi, Jose Luis, Toni, de tots els simpatisants , amics i socis que nos han ajudat. I molt especialment del nostre president, Marc Cascant.

Podria continuar dient-vos i explicant-vos que Valencia Universitaria és una associació que lluita per una universitat pública, de calitat i Valenciana, que duem proyectes com el voluntariat europeu, proyectes de coodesenroll, iniciatives per la formació contínua i l´educació no formal, que fem faenes de representació estudiantil i mil coses més, pero no ho vaig a fer. Perque Valencia Universitaria no és sino una associació de persones lliures. De persones que lluiten per fer una societat més justa, més responsable en allò que li afecta. Ad açò moltes voltes se li ha definit com a valencianisme de construcció, ¿pero n’hi ha atre?

Ser valencianiste no és eixir un dia a l´any en una Senyera i cridar, no és malair als atres pobles per conseguir coses que nosatres no som capaços ni de plantejar-ho, no és fer cursets de cultura valenciana on lo de valenciana no apareix per cap lloc només per a justificar almoines governamentals. Ser valencianiste és un modo de vida. És la busca constant d´una societat millor, més responsable ab ella mateixa, més lliure. I açò ho hem de fer nosatres, els ciutadans. Hem de ser conscients de que, com diria el cantautor Francesco Guccini, “dio è morto”. Deu ha mort, i ni ell ni cap líder suprem, ni cap palleter va a vindre a salvar-nos. L´història no l´escriu la providència, la fem les persones dia a dia en el nostre treball. L´història som nosatres.

Per atra part massa a sovint nos venen que el valencianisme és un acte de rebot o contra a supostes agressions a la nostra cultura. No nos deixem enganyar, u no és d´una cosa perque odie atra, sino perque tria ser-ho. De la mateixa manera els valencianistes no ho som perque odiem a atres pobles o nacions, ho som perque hem triat lliurement ser-ho. Perque entenem que tal vegada lo valencià no siga lo millor, pero no hi han cultures millors o pijors, sino diferents. Entenem que totes les cultures són igual d´importants, que tenen alguna cosa a dir per a la consecució del be humà. És per això que hem de lluitar per a defendre-les totes, i també, com no, en la que hem naixcut i creixcut, en la que nos hem criat, la valenciana. I açò ho fem i ho hem de fer des d´una postura radicalment positiva i tenint en conter la llibertat dels ciutadans. Perque no nos enganyem, valencians ho serem des de la llibertat o no ho serem mai.

Se que tot lo que he dit pot sonar utòpic, un somi, pero som molts els que somiem. I a pesar dels durs colps, dels intents per desprestigiar-nos, no anem a defallir. És cert que som fills de mil derrotes, pero també que mil vegades hem tornat a alçar-nos. I si no ho veeu aixina, als que si que ho veem, com dia Miguel Hernàndez en el “Poema último”, deixeu-nos l’esperança.